La Dolçaina i el Tabalet: l'Ànima Sonora de València
La dolçaina i el tabalet són els instruments més representatius de l'etnologia musical valenciana. Sempre junts, sempre al capdavant de la festa, el seu so és inconfusible i evocador. Són el batec sonor de la nostra terra.
La Dolçaina (Xirimita)
La dolçaina és un instrument de vent de doble llengüeta, de forma cònica i so penetrant. El seu origen es remunta a la Mesopotàmia antiga, cap al 3000 a.C., on ja existien instruments de vent rudimentaris anomenats abud. D'allí van passar a Grècia i Roma, estenent-se per tot el Mediterrani.
El filòsof àrab Al-Farabi (950 d.C.) li va donar el nom de surnît, que significa "instrument de festes o bodes". La dolçaina va ser reintroduïda a la península Ibèrica pels musulmans d'Al-Àndalus, i apareix citada en textos amb variants aràbigues del vocable zolami, molt comú en els escrits musicals andalusins.
La primera referència escrita sobre l'oboe a Espanya es troba al segle XIII, a les Cántigas en loor de Nuestra Señora del rei Alfons X el Savi, classificada com a instrument "de bufada directa" al costat de la xirimia. Als segles XIII i XIV, les dades sobre la seua presència ja són freqüents, encara que pertany més a l'ambient cortesà que al popular.
"La dolçaina és l'instrument de la festa. Quan sona, el poble sap que és hora de celebrar." — Tradició oral valenciana
Orígens mesopotàmics
Instruments primitius de vent amb llengüeta (abud) apareixen a Mesopotàmia i el nord d'Àfrica.
Al-Farabi i el surnît
El filòsof àrab documenta l'instrument amb el nom de surnît. La dolçaina arriba a Al-Àndalus amb la cultura islàmica.
Primeres referències escrites
Apareix a les Càntigues d'Alfons X. Comença a documentar-se la seua presència a les corts medievals ibèriques.
Expansió cortesana
A l'inventari de Felip II apareixen dulzainas amb claus. L'instrument evoluciona amb variants simples i amb mecanismes.
Consolidació popular
La dolçaina es popularitza definitivament a les festes comunitàries i bodes valencianes. Es converteix en el so de la festa.
Ensenyament reglat
Any històric: la dolçaina s'inclou als conservatoris oficials de la Comunitat Valenciana. De l'aprenentatge informal a l'acadèmic.
Sabies que...?
La dolçaina va estar en perill de desaparéixer a l'inici de l'Edat Mitjana perquè els pobles nòrdics portaven els seus propis instruments, preferentment trompes. Van ser els musulmans d'Al-Àndalus qui la van reintroduir i salvar de l'oblit. Sense la influència àrab, hui probablement no tindríem dolçaina.
El Tabalet (Tabal)
El tabalet és l'inseparable company de la dolçaina. És un instrument de percussió de forma cilíndrica amb dues membranes que emet un so indeterminat i potent. El seu nom prové de l'àrab hispànic aṭṭabál i del clàssic ṭabl, confirmant el seu origen àrab, documentat des del segle XIII.
Està construït amb un casc de fusta d'auró o faig, amb dos arcs sobreposats que enganxen les cordes tensores. La mesura més usual és de 30,5×20 cm de cos.
Va adornat amb un bordó (cordes que toquen el parxe inferior) que provoca un so més estrident i metàl·lic quan es percuteix. Sense els bordons, el timbre seria molt més sec i apagat. Tots els tabalets tenen un mecanisme que tensa els bordons, mitjançant un cargol o mecanisme de rosca ajustable.
Des de finals dels anys 50, els parxes ja no són de pell sinó de plàstic, polièster, niló o mylar, amb un acabat en color noguer que és el típic d'aquest instrument. El tabalet es porta penjat del coll o de l'espatlla amb un bordó que permet portar-lo com una motxilla.
